DIA 22

Poc a dir avui.
Tristor, angoixa, desgana i mil adjectius que et porten a la desesperació.
Però som adults, i no som els protagonistes d'històries gòtiques o renaixentistes d'amors impossibles.
S'ha de tenir el cap fred. Cosa molt difícil.
Ja he assumit definitivament que ja no la tindré mai més. Ja se que ho repeteixo molt, però m'hauré de convèncer, no?.
Però cada cop és més veritat. Veig un núvol negre davant meu.
És el més adult. Aclarir les coses. Tant ella com jo, a soles.
Crec que em tornaré mica més egoista si cap. Si ja no puc tornar amb ella, se'm plantegen dues opcions. O me'n vaig a viure sol, o passo de tot i em quedo a viure la bona vida.
Ara per ara necessitaria anar ben lluny. Però sol també em fa molta por.
Després d'haver sentit el que he sentit amb ella, la necessitat mental d'una persona així es fa addictiva.
No per què hi hagi algú al teu costat, sinó per què és ella.
Molts cops he pensat, si la hagues conegut molt abans!!. Doncs no, no la havia d'haver conegut abans. L'he conegut quan calia, quan hem crescut els dos alhora. Quan he pogut mimar-la (de la meva manera, que no se si ho ha rebut), i quan ella ho ha fet amb mi. Abans haguis estat massa d'hora, ella massa jove. No és el mateix.
Sempre ens quedaran els bons records, les bones sensacions, l'estimació de veritat. I la ximpleria de no haver dit mai t'estimo, per què el pacte era no diu mai!.
Que rucs!
Els pactes es trenquen, com s'ha trencat ara per no parlar les coses. Sempre trenquem les coses per on fan més mal, per on és impossible arreglar-les. La pantalla del mòbil, la maneta de la finestra, la punta de la ploma estilogràfica... es tenca per haver-ho de llançar. És el que passa ara. S'ha de llançar. I comprar un de nou, que s'hi semblarà, però ja no és el mateix.
On estigui el teu dos cavalls , o la vespa primavera, que els arreglaves amb poc, mimant-los, i estant orgullós d'ells, per molt trastos que fossin davant dels golfs o hondas dels altres. Les coses autèntiques i simples es cuiden millor que els últims models super avançats i sense personalitat.
Quan tens el dos cavalls i te'l venen, el perds, i sempre l'enyores.
Quines coses té la vida!
Mai hagues pensat que l'amor fos com un dos cavalls, potser el no menjar m'afecta les neurones!
Anem assumint.