He desconnectat. Ja no vull saber res més.
No puc estar pendent del que fa!. Si no ho faig així patiré més del que vull, o del que puc suportar. El súmmum ha estat veure que se'n va anar a dormir passades les quatre de la matinada i després veure una foto on està molt guapa i es veu molt feliç, sopant, amb copes de vi blanc. No vull pensar més enllà. No vull patir.
La decisió és salomònica, fora tot.!. Jo no sóc qui vol deixar això, per tant crec que no he d'estar pendent.
Trenquem d'un cop tot. Fóra mals de cap. No vull saber-ne res.
Amb el temps, quan ja no senti res per ella, ja intentaré connectar amb ella.
Si ella vol tornar només car dir-ho.
Aleshores parlarem. No se on serem, ella o jo.
Com ara segur que no.
Jo he de trencar vincles definitivament, sinó em tornaré boig.
També penso que és molt difícil aconseguir-ho, fins i tot crec que és impossible.
Però no puc estar pidolant estimació. Si no m'estimen, doncs desapareixo.
"Encefalograma plano".
domingo, 7 de agosto de 2016
viernes, 5 de agosto de 2016
DIA 23
S'ha de deixar tot per una persona? .
Creia que si. Però ara no ho tinc tant clar.
Ahir em van dir que l'amor no existeix. Només l'estimació. Que l'enamorament dura només mesos, no dura la vida sencera. Aleshores, per què et sents tan malament al perdre l'afecte directe de la pesona que estimes?.
Crec que es pot comparar amb la mort. Quan mor una persona estimada et sents buit, angoixat, amb un fort dolor al pit que no se't treurà mai a la viada, ho patiràs cada cop que pensis en aquella persona.
Aleshores, trencar amb la parella és com morir als seus ulls. Crec que sí. Sempre que la recordis tindràs un mal al pit, un forat a l'estómac i ganes de plorar. I que és millor? Que moris o que t'oblidin?
Prefereixo morir, així al menys et recorden.
I com morir en vida? No tenint cap connexió amb la persona a la qual estimes, i que possiblement, sempre estimis. Si no en saps res, et vas fent a la idea que ja no hi és, i només et queden sensacions bones, i el mal es va esvaint a poc a poc.
I si en veritat sí que existeix l'amor?
Estimar amb el que diem amor, deu ser estar perpètuament pensant amb la persona que t'omple. A mi em passa constantment, llegint, al gim, rentant-me les dents, prenent un cafè. No paro de pensar en ella. En positiu i en negatiu, però hi penso. Però les sensacions ja no són d'amor. Són més bé de tristor, de pèrdua, de mort. El principi de la fi!
I és possible que sempre estiguis per aquella persona?
És possible fer-ho. Però has de treballar-ho. Cosa que no fem. Ens ho hem de currar i no deixar que la cosa acabi i s'esvaeix i. Cosa que no he fet en cap de les meves relacions serioses. Soc massa egoista i prepotent i no les cuido?. Quan torni a començar una relació amb una persona com ella, no pararé de dir-li que me l'estimo, cuidar-la i mimar-la. Això només ho he fet amb la meva filla.
No es pot perdre la millor relació de la teva vida per por.
Por de tot. Quan l'única por que hauríem de tenir és la por a la infelicitat. Una plaga mundial. Ningú és feliç, ni que tothom faci veure que ho és.
No ho ets sempre. Però si és pot se-hor a estones. Jo ho sé de debò. Només cal trobar la persona que provoqui la sensació i no deixar-la marxar.
Creia que si. Però ara no ho tinc tant clar.
Ahir em van dir que l'amor no existeix. Només l'estimació. Que l'enamorament dura només mesos, no dura la vida sencera. Aleshores, per què et sents tan malament al perdre l'afecte directe de la pesona que estimes?.
Crec que es pot comparar amb la mort. Quan mor una persona estimada et sents buit, angoixat, amb un fort dolor al pit que no se't treurà mai a la viada, ho patiràs cada cop que pensis en aquella persona.
Aleshores, trencar amb la parella és com morir als seus ulls. Crec que sí. Sempre que la recordis tindràs un mal al pit, un forat a l'estómac i ganes de plorar. I que és millor? Que moris o que t'oblidin?
Prefereixo morir, així al menys et recorden.
I com morir en vida? No tenint cap connexió amb la persona a la qual estimes, i que possiblement, sempre estimis. Si no en saps res, et vas fent a la idea que ja no hi és, i només et queden sensacions bones, i el mal es va esvaint a poc a poc.
I si en veritat sí que existeix l'amor?
Estimar amb el que diem amor, deu ser estar perpètuament pensant amb la persona que t'omple. A mi em passa constantment, llegint, al gim, rentant-me les dents, prenent un cafè. No paro de pensar en ella. En positiu i en negatiu, però hi penso. Però les sensacions ja no són d'amor. Són més bé de tristor, de pèrdua, de mort. El principi de la fi!
I és possible que sempre estiguis per aquella persona?
És possible fer-ho. Però has de treballar-ho. Cosa que no fem. Ens ho hem de currar i no deixar que la cosa acabi i s'esvaeix i. Cosa que no he fet en cap de les meves relacions serioses. Soc massa egoista i prepotent i no les cuido?. Quan torni a començar una relació amb una persona com ella, no pararé de dir-li que me l'estimo, cuidar-la i mimar-la. Això només ho he fet amb la meva filla.
No es pot perdre la millor relació de la teva vida per por.
Por de tot. Quan l'única por que hauríem de tenir és la por a la infelicitat. Una plaga mundial. Ningú és feliç, ni que tothom faci veure que ho és.
No ho ets sempre. Però si és pot se-hor a estones. Jo ho sé de debò. Només cal trobar la persona que provoqui la sensació i no deixar-la marxar.
jueves, 4 de agosto de 2016
DIA 22
Poc a dir avui.
Tristor, angoixa, desgana i mil adjectius que et porten a la desesperació.
Però som adults, i no som els protagonistes d'històries gòtiques o renaixentistes d'amors impossibles.
S'ha de tenir el cap fred. Cosa molt difícil.
Ja he assumit definitivament que ja no la tindré mai més. Ja se que ho repeteixo molt, però m'hauré de convèncer, no?.
Però cada cop és més veritat. Veig un núvol negre davant meu.
És el més adult. Aclarir les coses. Tant ella com jo, a soles.
Crec que em tornaré mica més egoista si cap. Si ja no puc tornar amb ella, se'm plantegen dues opcions. O me'n vaig a viure sol, o passo de tot i em quedo a viure la bona vida.
Ara per ara necessitaria anar ben lluny. Però sol també em fa molta por.
Després d'haver sentit el que he sentit amb ella, la necessitat mental d'una persona així es fa addictiva.
No per què hi hagi algú al teu costat, sinó per què és ella.
Molts cops he pensat, si la hagues conegut molt abans!!. Doncs no, no la havia d'haver conegut abans. L'he conegut quan calia, quan hem crescut els dos alhora. Quan he pogut mimar-la (de la meva manera, que no se si ho ha rebut), i quan ella ho ha fet amb mi. Abans haguis estat massa d'hora, ella massa jove. No és el mateix.
Sempre ens quedaran els bons records, les bones sensacions, l'estimació de veritat. I la ximpleria de no haver dit mai t'estimo, per què el pacte era no diu mai!.
Que rucs!
Els pactes es trenquen, com s'ha trencat ara per no parlar les coses. Sempre trenquem les coses per on fan més mal, per on és impossible arreglar-les. La pantalla del mòbil, la maneta de la finestra, la punta de la ploma estilogràfica... es tenca per haver-ho de llançar. És el que passa ara. S'ha de llançar. I comprar un de nou, que s'hi semblarà, però ja no és el mateix.
On estigui el teu dos cavalls , o la vespa primavera, que els arreglaves amb poc, mimant-los, i estant orgullós d'ells, per molt trastos que fossin davant dels golfs o hondas dels altres. Les coses autèntiques i simples es cuiden millor que els últims models super avançats i sense personalitat.
Quan tens el dos cavalls i te'l venen, el perds, i sempre l'enyores.
Quines coses té la vida!
Mai hagues pensat que l'amor fos com un dos cavalls, potser el no menjar m'afecta les neurones!
Anem assumint.
Tristor, angoixa, desgana i mil adjectius que et porten a la desesperació.
Però som adults, i no som els protagonistes d'històries gòtiques o renaixentistes d'amors impossibles.
S'ha de tenir el cap fred. Cosa molt difícil.
Ja he assumit definitivament que ja no la tindré mai més. Ja se que ho repeteixo molt, però m'hauré de convèncer, no?.
Però cada cop és més veritat. Veig un núvol negre davant meu.
És el més adult. Aclarir les coses. Tant ella com jo, a soles.
Crec que em tornaré mica més egoista si cap. Si ja no puc tornar amb ella, se'm plantegen dues opcions. O me'n vaig a viure sol, o passo de tot i em quedo a viure la bona vida.
Ara per ara necessitaria anar ben lluny. Però sol també em fa molta por.
Després d'haver sentit el que he sentit amb ella, la necessitat mental d'una persona així es fa addictiva.
No per què hi hagi algú al teu costat, sinó per què és ella.
Molts cops he pensat, si la hagues conegut molt abans!!. Doncs no, no la havia d'haver conegut abans. L'he conegut quan calia, quan hem crescut els dos alhora. Quan he pogut mimar-la (de la meva manera, que no se si ho ha rebut), i quan ella ho ha fet amb mi. Abans haguis estat massa d'hora, ella massa jove. No és el mateix.
Sempre ens quedaran els bons records, les bones sensacions, l'estimació de veritat. I la ximpleria de no haver dit mai t'estimo, per què el pacte era no diu mai!.
Que rucs!
Els pactes es trenquen, com s'ha trencat ara per no parlar les coses. Sempre trenquem les coses per on fan més mal, per on és impossible arreglar-les. La pantalla del mòbil, la maneta de la finestra, la punta de la ploma estilogràfica... es tenca per haver-ho de llançar. És el que passa ara. S'ha de llançar. I comprar un de nou, que s'hi semblarà, però ja no és el mateix.
On estigui el teu dos cavalls , o la vespa primavera, que els arreglaves amb poc, mimant-los, i estant orgullós d'ells, per molt trastos que fossin davant dels golfs o hondas dels altres. Les coses autèntiques i simples es cuiden millor que els últims models super avançats i sense personalitat.
Quan tens el dos cavalls i te'l venen, el perds, i sempre l'enyores.
Quines coses té la vida!
Mai hagues pensat que l'amor fos com un dos cavalls, potser el no menjar m'afecta les neurones!
Anem assumint.
miércoles, 3 de agosto de 2016
DIA 21
Tres setmanes.
Avui em sento realment sol. Sense tenir a ningú amb qui parlar, amb qui riure.Ara entenc quan em deia que es sentia sola i que necessitava parlar amb mi, que m'anyorava.
Ella ha tornat a treballar. He pensat que aquests deis que he estat sol i ella de vacances, podríem haver estat junts. Dinant, anant a la platja (tenim pendent la platja nudista, sempre ho hem proposat i mai ho hem fet, com tantes coses), estant junts.
Potser és el dia que més clar tinc el que m'ofereix el futur. Sense la seva presencia al meu entorn, sense poder explicar-li coses, sense poder compartir xorrades. El millor de tot serà no patir pel que penja o no penja a facebook. La veritat és que estic una mica obsessionat amb això. Ja sé que penja les coses per què li agraden, sense cap doble sentit. Però m'és impossible no trencar-me el cap amb què vol dir allò, sobretot amb els dibuixets del senyor megamarevellòs, tan dolços però que tenen el seu zasca amagat.
També em fa pensar quan no diu res del que jo penjo, que en aquest cas si és amb doble intenció, bé, amb una única intenció, arribar a ella, i ni així. Vull suposar que ho fa per no donar-me cap mena d'esperança, però he de reconèixer que ni que li agraeixi com actua, m'emprenya!
Acabo de sentir en una peli que la vida real no és un conte, i que els finals no són feliços. I és veritat. Aquest no ho serà. Jo desconnecto, ella es cura de la plorera, chica encuentra chico i ells són feliços, o no.
Si em deixa i no arriba a ser feliç, de veritat que l'agafo i l'estampo contra la paret..... i li foto una...morrejada que s'adonarà fins l'arquebisbe. (Per què això passarà a la Part Alta, no ho dubteu!)
Poca cosa més que dir avui. Això és com els de la CUP. Desconnexió, però marejant la perdiu i no desconnectem mai.
Dilluns és el dia de la meva desconnexió total. No vull anar de vacances pensant si tornarà o no, tot en suspens.
Tallem de soca-rel i l'hivern és llarg. I a veure si com diu la canço "si el invierno viene frio, quiero estar junto a ti...". Si em diu això em desmaio, suposo. Per què si passa el temps, encara es refredarà més el tema, i a l'hivern més, que gela!.
Tres setmanes, buff. Eternes!!.
Avui em sento realment sol. Sense tenir a ningú amb qui parlar, amb qui riure.Ara entenc quan em deia que es sentia sola i que necessitava parlar amb mi, que m'anyorava.
Ella ha tornat a treballar. He pensat que aquests deis que he estat sol i ella de vacances, podríem haver estat junts. Dinant, anant a la platja (tenim pendent la platja nudista, sempre ho hem proposat i mai ho hem fet, com tantes coses), estant junts.
Potser és el dia que més clar tinc el que m'ofereix el futur. Sense la seva presencia al meu entorn, sense poder explicar-li coses, sense poder compartir xorrades. El millor de tot serà no patir pel que penja o no penja a facebook. La veritat és que estic una mica obsessionat amb això. Ja sé que penja les coses per què li agraden, sense cap doble sentit. Però m'és impossible no trencar-me el cap amb què vol dir allò, sobretot amb els dibuixets del senyor megamarevellòs, tan dolços però que tenen el seu zasca amagat.
També em fa pensar quan no diu res del que jo penjo, que en aquest cas si és amb doble intenció, bé, amb una única intenció, arribar a ella, i ni així. Vull suposar que ho fa per no donar-me cap mena d'esperança, però he de reconèixer que ni que li agraeixi com actua, m'emprenya!
Acabo de sentir en una peli que la vida real no és un conte, i que els finals no són feliços. I és veritat. Aquest no ho serà. Jo desconnecto, ella es cura de la plorera, chica encuentra chico i ells són feliços, o no.
Si em deixa i no arriba a ser feliç, de veritat que l'agafo i l'estampo contra la paret..... i li foto una...morrejada que s'adonarà fins l'arquebisbe. (Per què això passarà a la Part Alta, no ho dubteu!)
Poca cosa més que dir avui. Això és com els de la CUP. Desconnexió, però marejant la perdiu i no desconnectem mai.
Dilluns és el dia de la meva desconnexió total. No vull anar de vacances pensant si tornarà o no, tot en suspens.
Tallem de soca-rel i l'hivern és llarg. I a veure si com diu la canço "si el invierno viene frio, quiero estar junto a ti...". Si em diu això em desmaio, suposo. Per què si passa el temps, encara es refredarà més el tema, i a l'hivern més, que gela!.
Tres setmanes, buff. Eternes!!.
martes, 2 de agosto de 2016
DIA 20
Avui m'he aixecat molt tranquil. Tenint clar que l'he de deixar anar i no molestar-la més. No em sentia ni trist ni content, una barreja de tranquil·litat del deure ben fet. D'haver-hi pres la decisió correcta.
Per altra banda, assumir que això s'acaba, que difícilment tornaré a estar amb ella, ni que mai desapareixerà del meu cor ni de la meva ment. Són massa coses boniques per poder esborrar-les d'un cop. No sé si amb el temps tot s'esvaeix i queda com una anècdota per explicar a la llar de jubilats. Potser.
Com sempre, el desgraciat del destí, em puteja.
Tot ho ha de fer per què no pugui estar tranquil.
A mig matí, fent el café amb gent del gym, s'han posat a parlar de ligues a la segona edat (ni que algunes són de la tercera), donant per fet que s'ha de passar de tot i a fons. M'he començat a imaginar a un parell en boles i sobre meu. Impossible!!. MAi!!. I per comparació se m'ha aparegut ella, acariciant-me, fen-me els seus massatges, el seu cos recorregut per les meves mants, el seu pèl.... Com he d'enllitar-me amb algú com les del gym? Si has privat la millor mel, on vas buscant caramels de segona?. M'he donat compte que passaré molta gana sexual y estaré molt sol en els meus sentiments. Però es lo que hay!. La vida és dura!
Ja no he deixat de pensar en les imatges de dinars, llit, abraçades, somriures, sofà.... Hivern, estiu, terrassa amb barbacoa, terrassa sense barbacoa, terrassa pintada, plantes que no creixen..... Records petits que omplen molt.
Com que al destí li agrada posar el dit a la ferida, doncs, ha tingut a bé a portar-me a dinar al restaurant que havia previst anar amb ella el dia que me n'anava a dir que em volia deixar. Mira que fa dies que havia quedat per dinar una paella, i mira que hi ha llocs!. Doncs m'hi han portat allí. Pa putear!.
I ja per adobar-ho, la cambrera era el seu clon, amb més pits, però igual. El mateix nas, els mateixos pòmuls marcats, el somriure difós. NO he parat de mirar-la. I es transformava per moments en ella. Però que he fet jo per què em putegin així.
I a més, em venia, vols més? Igual que ella, sempre amable i pendent de què menjo. No hi ha dret!. Jo vull poder passar el millor possible el tràngol.
Després he passat pel desviament de casa seva. he estat molt temptat, moltíssim, d'anar a veure-la, a abraçar-la. Ho necessitava. Però no la vull condicionar en res.
Ahir tenia clar que li donaria el link d'aquest blog, però m'ho estic repensant. Per que la pot condicionar, i no vull. Ha de ser ella la que decideixi.
I si no estic quan torni? Això em va preguntar, i també ho he pensat. I si quan em diu que vol tornar amb mi jo ja no estic per la labor?
Doncs li diré el que hi ha, i si vol intentar recuperar-me, doncs no li posaré cap treva. Potser fins i tot l'ajudo. És broma. Haurà de decidir el que li interessa més.
El que està clar és que una persona així i uns sentiments com els que he tingut no els tornaré a trobar, potser ni amb ella mateixa. Tornaria jo amb ella? Doncs probablement si, amb tranquil·litat i parlant-ho tot.
Ha estat una bona relació.
Molt bona.
Devem tenir pocs problemes, per que en creem de nous i no aprofitem el que tenim. El "egoismo positivo" no va bé per tot. Per molt que els psicòlegs ho tinguin molt clar. És mentida!. Al final, esgarra la relació. Tots som humans i tenim sentiments, i en una parella s'ha de donar pels dos costats, sinó es trenca.
Segueixo amb aquella sensació de tranquil·litat angoixant. ull deixar-la, però em fa mal.
Però és el que s'ha de fer!
Per altra banda, assumir que això s'acaba, que difícilment tornaré a estar amb ella, ni que mai desapareixerà del meu cor ni de la meva ment. Són massa coses boniques per poder esborrar-les d'un cop. No sé si amb el temps tot s'esvaeix i queda com una anècdota per explicar a la llar de jubilats. Potser.
Com sempre, el desgraciat del destí, em puteja.
Tot ho ha de fer per què no pugui estar tranquil.
A mig matí, fent el café amb gent del gym, s'han posat a parlar de ligues a la segona edat (ni que algunes són de la tercera), donant per fet que s'ha de passar de tot i a fons. M'he començat a imaginar a un parell en boles i sobre meu. Impossible!!. MAi!!. I per comparació se m'ha aparegut ella, acariciant-me, fen-me els seus massatges, el seu cos recorregut per les meves mants, el seu pèl.... Com he d'enllitar-me amb algú com les del gym? Si has privat la millor mel, on vas buscant caramels de segona?. M'he donat compte que passaré molta gana sexual y estaré molt sol en els meus sentiments. Però es lo que hay!. La vida és dura!
Ja no he deixat de pensar en les imatges de dinars, llit, abraçades, somriures, sofà.... Hivern, estiu, terrassa amb barbacoa, terrassa sense barbacoa, terrassa pintada, plantes que no creixen..... Records petits que omplen molt.
Com que al destí li agrada posar el dit a la ferida, doncs, ha tingut a bé a portar-me a dinar al restaurant que havia previst anar amb ella el dia que me n'anava a dir que em volia deixar. Mira que fa dies que havia quedat per dinar una paella, i mira que hi ha llocs!. Doncs m'hi han portat allí. Pa putear!.
I ja per adobar-ho, la cambrera era el seu clon, amb més pits, però igual. El mateix nas, els mateixos pòmuls marcats, el somriure difós. NO he parat de mirar-la. I es transformava per moments en ella. Però que he fet jo per què em putegin així.
I a més, em venia, vols més? Igual que ella, sempre amable i pendent de què menjo. No hi ha dret!. Jo vull poder passar el millor possible el tràngol.
Després he passat pel desviament de casa seva. he estat molt temptat, moltíssim, d'anar a veure-la, a abraçar-la. Ho necessitava. Però no la vull condicionar en res.
Ahir tenia clar que li donaria el link d'aquest blog, però m'ho estic repensant. Per que la pot condicionar, i no vull. Ha de ser ella la que decideixi.
I si no estic quan torni? Això em va preguntar, i també ho he pensat. I si quan em diu que vol tornar amb mi jo ja no estic per la labor?
Doncs li diré el que hi ha, i si vol intentar recuperar-me, doncs no li posaré cap treva. Potser fins i tot l'ajudo. És broma. Haurà de decidir el que li interessa més.
El que està clar és que una persona així i uns sentiments com els que he tingut no els tornaré a trobar, potser ni amb ella mateixa. Tornaria jo amb ella? Doncs probablement si, amb tranquil·litat i parlant-ho tot.
Ha estat una bona relació.
Molt bona.
Devem tenir pocs problemes, per que en creem de nous i no aprofitem el que tenim. El "egoismo positivo" no va bé per tot. Per molt que els psicòlegs ho tinguin molt clar. És mentida!. Al final, esgarra la relació. Tots som humans i tenim sentiments, i en una parella s'ha de donar pels dos costats, sinó es trenca.
Segueixo amb aquella sensació de tranquil·litat angoixant. ull deixar-la, però em fa mal.
Però és el que s'ha de fer!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)