DIA 20

Avui m'he aixecat molt tranquil. Tenint clar que l'he de deixar anar i no molestar-la més. No em sentia ni trist ni content, una barreja de tranquil·litat del deure ben fet. D'haver-hi pres la decisió correcta.
Per altra banda, assumir que això s'acaba, que difícilment tornaré a estar amb ella, ni que mai desapareixerà del meu cor ni de la meva ment. Són massa coses boniques per poder esborrar-les d'un cop. No sé si amb el temps tot s'esvaeix i queda com una anècdota per explicar a la llar de jubilats. Potser.
Com sempre, el desgraciat del destí, em puteja.
Tot ho ha de fer per què no pugui estar tranquil.
A mig matí, fent el café amb gent del gym, s'han posat a parlar de ligues a la segona edat (ni que algunes són de la tercera), donant per fet que s'ha de passar de tot i a fons. M'he començat a imaginar a un parell en boles i sobre meu. Impossible!!. MAi!!. I per comparació se m'ha aparegut ella, acariciant-me, fen-me els seus massatges, el seu cos recorregut per les meves mants, el seu pèl.... Com he d'enllitar-me amb algú com les del gym? Si has privat la millor mel, on vas buscant caramels de segona?. M'he donat compte que passaré molta gana sexual y estaré molt sol en els meus sentiments. Però es lo que hay!. La vida és dura!
Ja no he deixat de pensar en les imatges de dinars, llit, abraçades, somriures, sofà.... Hivern, estiu, terrassa amb barbacoa, terrassa sense barbacoa, terrassa pintada, plantes que no creixen..... Records petits que omplen molt.
Com que al destí li agrada posar el dit a la ferida, doncs, ha tingut a bé a portar-me a dinar al restaurant que havia previst anar amb ella el dia que me n'anava a dir que em volia deixar. Mira que fa dies que havia quedat per dinar una paella, i mira que hi ha llocs!. Doncs m'hi han portat allí. Pa putear!.
I ja per adobar-ho, la cambrera era el seu clon, amb més pits, però igual. El mateix nas, els mateixos pòmuls marcats, el somriure difós. NO he parat de mirar-la. I es transformava per moments en ella. Però que he fet jo per què em putegin així.
I a més, em venia, vols més? Igual que ella, sempre amable i pendent de què menjo. No hi ha dret!. Jo vull poder passar el millor possible el tràngol.
Després he passat pel desviament de casa seva. he estat molt temptat, moltíssim, d'anar a veure-la, a abraçar-la. Ho necessitava. Però no la vull condicionar en res.
Ahir tenia clar que li donaria el link d'aquest blog, però m'ho estic repensant. Per que la pot condicionar, i no vull. Ha de ser ella la que decideixi.
I si no estic quan torni? Això em va preguntar, i també ho he pensat. I si quan em diu que vol tornar amb mi jo ja no estic per la labor?
Doncs li diré el que hi ha, i si vol intentar recuperar-me, doncs no li posaré cap treva. Potser fins i tot l'ajudo. És broma. Haurà de decidir el que li interessa més.
El que està clar és que una persona així i uns sentiments com els que he tingut no els tornaré a trobar, potser ni amb ella mateixa. Tornaria jo amb ella? Doncs probablement si, amb tranquil·litat i parlant-ho tot.
Ha estat una bona relació.
Molt bona.
Devem tenir pocs problemes, per que en creem de nous i no aprofitem el que tenim. El "egoismo positivo" no va bé per tot. Per molt que els psicòlegs ho tinguin molt clar. És mentida!. Al final, esgarra la relació. Tots som humans i tenim sentiments, i en una parella s'ha de donar pels dos costats, sinó es trenca.
Segueixo amb aquella sensació de tranquil·litat angoixant. ull deixar-la, però em fa mal.
Però és el que s'ha de fer!