Dia 10

Que curiosa que és la vida.
Quan estàs enfonsat, doncs, passen cosetes que et pugen la moral.Coincidències del destí. Aquests dies, m'he creuat amb gent que feia molt de temps que no veis.
La noia més odiada i gelosada per la meva ex. Després de quasi sis mesos sense veure'ns, em truca per temes de feina. Tot molt asèptic. Arriba amb els seus socis i el primer que fa al obrir-li la porta és canviar la car i dir-me que estava super guapo, que havia fet, que com havia canviat.
Ostres, aquesta que mai diu res d'això, que no li pots fer bromes de caràcter sexual per què es posa vermella en un plis plas, va i em diu que estic boníssim!. Això puja molt la moral, però també dona que pensar envers qui t'ha deixat.
Si estic bo, serà que no l'he tractat bé. Ho penses i veus que l'has mimat i has tingut molta paciència, cosa que ella no ha tingut, en principi. Com sempre penso que sóc jo el culpable de tot, no puc entendre on he fallat, que segur que he fallat. I m'adono que el problema ha estat ella. No m'ha explicat els seus problemes i les meves mancances, com si he fet jo. S'ha tancat i no m'ha explicat res. Que vol dir això? Potser ja no tenia intenció de seguir, o ha aparegut algú altre. Cosa que ella nega i perjura que no hi ha ningú. No se jo! . Jo crec que si, però me l'hauré de creure. Si al final es que si, doncs encara baixarà més de posició al ranking. Quina llàstima.
Com deia abans, el destí és molt curiós. Quan més et cal, apareixen imputs positius. Com el trobar-me a una altra bona amiga en un lloc completament desubicat per ella i després de més de sis anys.
Parlant parlant, i corroborant que estava molt bé físicament i que sóc agradable al sexe femení, (al masculí encara no se si ho sóc, però no m'importaria saber-ho) em va preguntar com estava d'amors. Li vaig explicar el que m'havia passat i em va començar a dir coses que em van deixar parat.
Segons ella , la meva ex tornarà, que està depre i dolguda pel casament de la seva amiga (el que jo pensava) i que no trobaria a ningú millor que jo. Que la deixes respirar i volar una mica, que tornaria. Jo no ho tinc molt clar tot això, però les dones en saben d'aquestes coses. Haurem de tenir una mica d'esperança doncs.
Quan li vaig dir que jo no ho tenia tant clar em va soltar la bomba. Resulta que quan es va assabentar que em casava, va estar tres dies plorant!!. I jo sense saber-ne res. Sempre he sigut molt ruc.
Mai m'he considerat un adonis ni un Cristiano Ronaldo (quant a cos), "del monton tirando p'arriba", però resulta que elles no busquen això. Resulta que sóc simpàtic, dolç i les tracto molt bé. En definitiva, el que troben en els seus amics gais. Ja dic jo que hauré d'explorar nous horitzons!!.
No se que pensar. Entre una que plora, l'altra que crida que estic guapíssim i la més important que se'n va de viatge amb el canós interessant..... No entenc res.
Cada dia tinc més clar que he d'oblidar i passar de tot. No crec que s'hagi de patir per amor. Si t'estimes a una persona, a la fi, vols que sigui feliç. Doncs si ho ha de ser sense mi que ho sigui. Però per ser feliç jo he de deixar de veure-la i de pensar en ella. No he de saber-ne res de res. M'estic plantejant d'esborrar-la de totes les xarxes socials. Però s'emprenyarà, i tampoc tinc ganes d'explicar-li res.
Seguirem rumiant.